NOTA SOBRE LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL DE 16 DE FEBRER DE 2017. - Administración Local
Ves enrere NOTA SOBRE LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL DE 16 DE FEBRER DE 2017.
NOTA SOBRE LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL DE 16 DE FEBRER DE 2017.
El Tribunal Constitucional en data 16 de febrer de 2017 ha dictat una important sentència en relació a l'Impost sobre l'Increment del Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana.
Donada la repercussió mediàtica d'aquesta sentència la Direcció general d'Administració Local considera convenient emetre la present nota informativa a l'efecte d'aclarir els aspectes següents.
En primer lloc, la sentència únicament afecta a l'administració foral de Guipuzcoa.
La qüestió d'inconstitucionalitat va ser plantejada pel Jutjat del Contenciós-Administratiu núm. 3 de Donostia en un procés contenciós-administratiu relatiu a l'anul·lació d'una liquidació del IIVTNU de l'Ajuntament d'Irun, dictada a l'empar de la Norma Foral 16/1989, de 5 de juliol, de l'Impost sobre l'Increment del Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana del Territori Històric de Guipúscoa.
Aquesta qüestió es referia als articles 1, 4 i 7.4 de la Norma Foral citada i els articles 107 i 110.4 del Reial decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març, pel qual s'aprova el text refós de la Llei reguladora de les Hisendes Locals.
El TC ha declarat la inadmissió de la qüestió de inconstitucinalidad respecte dels arts. 107 i 110.4 del TRLRHL per no ser aplicables al procés a quo ni ser, per tant, la seua eventual inconstitucionalitat rellevant per adoptar una decisió en el mateix, i ha indicat que l'objecte del procés constitucional únicament ho constitueixen els arts. 4 i 7.4 de la Norma Foral, en ser aquesta l'única norma aplicada en la liquidació tributària de la qual porta causa, i també l'única de la constitucionalitat de la qual depèn l'adopció d'una decisió en el procés judicial.
Per aquest motiu en principi la sentència afecta únicament a l'administració foral de Guipúscoa.
En segon lloc, la sentència no anul·la l'impost.
La sentència analitza els preceptes qüestionats i conclou que estableixen una ficció d'increment de valor que, impedeix al particular tota prova en contrari. Això és així perquè l'augment del valor del sòl es determina mitjançant l'aplicació automàtica dels coeficients previstos en la norma al valor cadastral del sòl al moment de la transmissió. Per tant, la mera titularitat d'un terreny durant un determinat període temporal produeix, en tot cas i de forma automàtica, un increment del seu valor.
La fórmula prevista per calcular l'impost provoca que aquest haja de pagar-se igualment en aquells supòsits en els quals el valor dels terrenys no s'ha incrementat, o fins i tot ha disminuït, una circumstància aquesta última no poc freqüent com a conseqüència de la crisi.
La sentència considera que aquesta conseqüència "manca de tota justificació raonable en la mesura en què, en imposar als subjectes passius de l'impost l'obligació de suportar la mateixa càrrega tributària que correspon a les situacions d'increments derivats del pas del temps, s'estan sotmetent a tributació situacions de fet inexpresives de capacitat econòmica, la qual cosa contradiu frontalment el principi de capacitat econòmica que la Constitució garanteix en l'art. 31.1".
El Tribunal declara parcialment inconstitucionals i nuls els preceptes qüestionats "únicament quan sotmeten a tributació situacions inexpresives de capacitat econòmica, impedint als contribuents acreditar que no es va produir efectivament un increment de valor".
Adverteix el Tribunal Constitucional que correspon al legislador, a partir de la publicació de la sentència, dur a terme les modificacions o adaptacions del règim legal del IIVTNU que permetin no sotmetre a tributació les situacions d'inexistència d'increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana.
En tercer lloc, respecte als seus efectes per als municipis de la Comunitat Valenciana.
Pel que fa als municipis de la Comunitat Valenciana, de moment segueixen vigents les previsions del TRLRHL, sense perjudici del que resulte del desenllaç d'altres qüestions d'inconstitucionalitat presentades per òrgans judicials en el territori dels quals regeix aquest text refós.